Voyeur (II). Per què em mires?

   Conversa absurdament racional, de terrassa a terrassa, entre observador i observada.

  Jo isc a la meua terrassa i veig la veïna, amb la mateixa brusa de la què es va despenjar un tirant, a la de sa casa. Em mira fixament. Jo la mire de reüll. Creuem les mirades i ella aprofita per encetar un diàleg.

Veïna: Tu, el d’enfront. Per què em mires?

Jo: Hola. No t’estava mirant.

Veïna: No dic ara. Dic altres vegades.

Jo: És una bona pregunta. Si suposem que és cert que et mire.

V: No fotes, et vaig vore mirant-me des de la finestra quan arruixava les plantes.

J: Aleshores, és necessari respondre?

V: És el mínim que podries fer. L’alternativa és que li ho diga al meu home i parles amb ell.

J: D’acord. Dona, així sense pensar, jo diria que mire per plaer estètic i sexual. Diria que m’agrada vore dones nues i la veïna, com concepte, sempre ha estat un dels meus objectius favorits, clar.

V: La veïna com concepte? Quin destrellat.

J: No, ni de bon tros, espiar la veïna és molt morbós. La veïna representa una dona del carrer, una dona “normal”. Si no t’agraden les dones artificials, les de les pel·lícules, la veïna representa allò que a tu t’interessa, la sexualitat real i diària. I, com et deia, m’agrada admirar la bellesa de les dones. Observar-les en el seu dia a dia. Ara cau un tirant i es descobreix un pit, ara va amb un tanga per casa, i poder-ho apreciar.

V: Però t’has parat a pensar que la teua mirada pot incomodar-me?

J: Sí, ho he pensat, i per això m’amague!

V: Doncs no t’amagues molt bé... A més, si una cosa passa sense que jo me n’assabente, no em pot afectar, però si me n’adone, ja m’afecta i encara no m’has dit si això ho has pensat.

J: És complicat respondre... Però mira, tu eres lliure d’anar per ta casa com vulgues i tens dret a la teua intimitat. Però jo també tinc dret a mirar el paisatge des de la meua finestra o la meua terrassa. Si apareixes nua en la meua línia visual, no sé fins quin punt això és culpa meua...

V: Clar, ara serà culpa meua.

J: No, simplement dic que no és culpa de ningú. No em sent culpable de “mirar”.

V: En qualsevol cas jo he vist que em miraves, i això m’ha molestat. Trobe que és molt egoïsta per part teua no considerar que pots incomodar-me.

J: T’ha molestat? Vull dir, realment, sincerament et desagrada que et miren? Això és l’etern dilema, perquè pense que a les dones, i als homes també, ens agrada sentir-nos atractius per a algú, i si aquest algú és un desconegut, això té una connotació especial. Ens puja l’autoestima.

V: Sí, però hi ha mirades i mirades, i si jo estic a ma casa, m’agrada mantenir la meua privacitat.

J: Tens raó, però pensa que la reacció tant a una cosa com a l’altra, vull dir, tant ser observat en un entorn públic com en un de privat, no deixa d’estar molt esbiaixada per la nostra educació. Jo isc de vegades nu a la terrassa per provar si hi ha alguna dona pel veïnat que em vulga mirar. És a dir, que jo em deixe mirar. Vull que em miren i que es posen calentes. He superat allò de la por a que em miren. Per la meua banda, com voyeur, reconec un punt col·leccionista o obsessiu per vore dones despullades, fins i tot malaltís. No eres la primera dona que mire, ni de bon tros! Ahir mateix em vaig quedar mirant amunt, a un balcó en què hi havia una dona de més de cinquanta anys amb una bata curta, mirant les seues plantes. Com estava vinclada, li podia vore les bragues marcant-li el cul. I allà estava jo, embadalit, gaudint l’espectacle uns segons fins que vaig decidir anar-me’n.

V: Molt bé per tu si t’agrada que et miren, però això no et dona dret a mirar les dones que no es volen deixar mirar. Sempre te’n pots anar a una platja o a un càmping nudista a mirar i deixar que et miren.

J: Però eixa és una altra aproximació al tema de la nuesa, ben diferent. En una platja nudista no observes les dones amb la finalitat d’excitar-te o admirar-ne la bellesa. En eixe entorn tot ha de ser normal. Fixa’t que jo estic buscant l’excitació d’observar una dona despullada en la seua vida normal. Busque la palla, ras i curt. Sense que ella se n’adone.

V: Tornem-hi. I si se n’adona, com és el cas?

J: Si se n’adona anem al punt on estàvem abans, sí. Si li molesta em sabrà greu, perquè no tinc cap mena de mala intenció. I si no, si li agrada, potser em deixe vore-la més i vore més també. Pot fer-se la desentesa i mostrar el seu cos o parts d’ell a la seua conveniència, quan sap que l’estic mirant, o pot fer-ho fins i tot obertament. He de dir que cap d’aquestes darreres coses m’ha passat mai. Imagine que serà perquè la dona observada, si no coneix qui l’observa, es pot sentit amenaçada. I això és una llàstima.

V: Pot ser una llàstima, però és així, la dona observada no sap quines són les intencions de qui l’observa. I, fins i tot en el cas que li agrade ser observada, pot tenir por. I si et mostra conscientment, quin és el següent pas? Convidar-te a casa?

J: No, clar, la relació voyeur no arriba ací. No et conec, i jo només vull posar-me calent! Si, de retruc, la dona que és observada es posa calenta perquè l’estan mirant, doncs els dos guanyem, perquè podem masturbar-nos pensant-hi, o fins i tot follar amb les nostres parelles més tard amb aquest puntet d’escalfament extraordinari. I fins i tot pots decidir contar-ho a la teua parella per a posar-la calenta també. Això ja depèn de la teua relació amb ell. A mi m’agradaria que la meua parella em diguera que el veí l’ha estat mirant i que ella s’ha posat calenta per això. També entenc que hi ha gent que és gelosa. I això també és malaltís, no? I a més, crec que és pitjor que el voyeurisme. En qualsevol cas, si el teu home és gelós pots optar per no contar-ho, és el seu problema. Ningú no perd i tots hi guanyem! Bo, tu ja coneixes les meues senzilles intencions. Ara pots prendre la teua decisió amb coneixement de causa. Pots posar entrebancs, o no.

V: Li ho has proposat a la dona?

J: Sí, però diu que després es troba la gent pel carrer i li fa vergonya.

V: Veus?

J: No trobe que siga el mateix, una cosa és tenir vergonya i una altra que li moleste. No crec que li moleste que la miren, només que s’estimaria més fer-ho en un lloc on no la conega ningú.

V: Entenc. Em demanes que prenga jo una decisió, però potser tu també hages de prendre la decisió de deixar de mirar-me, ara que t’he dit que em molestava, no? Imagine que podries posar alguna cosa de la teua part per respectar la meua voluntat.

J: No sé si et puc prometre això, ja t’he dit que sóc una miqueta col·leccionista i obsessiu a l’hora de mirar les dones, tot i que sense mala intenció. Però, com que m’ho demanes, intentaré evitar-ho com més vegades puga. O m’amagaré millor! Sincerament, sent haver-te moltestat... Espere no condicionar la teua llibertat. En el fons, jo no tinc la culpa que els arquitectes dissenyaren els edificis així, ni que la teua finestra estiga més baixa que la meua, ni que m’agraden les dones.

V: Eres un poca-vergonya.

J: Per cert, em diuen Nelo. I a tu?

   La veïna, per tota resposta, es gira i camina cap al seu pis. S’abaixa els tirants de la brusa, que li cau, ja dins de casa. No s’ha ficat bragues. Quan ja se l’ha tret del tot, veig com eleva primer un peu, després l’altre, per alliberar-se'n. Finalment, es gira per passar la cortina mirant-me als ulls.