Ara diu que no existeix

   Un amic m'ha dit que la Mare Noel no existeix, que és la dona. Quin destrellat. Jo li he dit que això no pot ser, que fins i tot visita els fadrins, que no tenen dona. De fet, la meua se'n va perquè sap que arribarà la Mare Noel i que eixa nit és meua, per gaudir d'aquesta divinitat que ve amb molt poca roba i un barret roig amb una boleta blanca al final. I, encara diré més, si la Mare Noel és la dona, com pots justificar el cas dels tres reis?

  Seguint el mateix raonament, els tres reis haurien de ser l'home. Però això no pot ser, perquè jo no sóc u i tri, jo sóc jo, aquest que em dic Nelo Roca, i ni sóc Melcior, ni sóc Gaspar, ni tampoc Baltasar, i molt menys els tres a l'hora. I eixe dia jo me'n vaig, perquè és la seua nit. Sempre m'explica que, mentre jo estic al bar fent-me'n una amb els bons amics (clar, tots els marits que no són gelosos i s'estimen la dona se'n van de casa), s'obri la porta del balcó i entren ells, amb les seues capes. M'explica que el que més li agrada és quan comença a grapejar-los les túniques per apartar-les i descobrir-ne els membres, que com són màgics, ja venen empalmats. Però també li agrada molt com, abans de fer-li-ho de totes les maneres possibles, la grapegen, la palpen i l'acaronen amb un desig més enllà de qualsevol cosa raonable. I el piu del Baltasar, evidentment.

  Quan tots els homes tornem a casa trobem les dones ben adormides. Si la Mare Noel és la dona, qui són aquests tres? Va, home, va, no em vingues amb històries.

El convidat

 

     Aquell dia havia d’anar a un poble de la seua comarca. Els ho vaig fer saber per correu uns dies abans. Sabia de la seua predisposició a deixar-se mirar, per dir-ho d’alguna manera. M’havien contat que obrien les portes del balcó de bat a bat per deixar que els veïns els miraren tranquil·lament mentre ells follaven. M’havien enviat fotos i vídeos, però jo els volia en viu. Em van confirmar que m’esperaven i em van donar l’adreça.

     En acabar la feina que tenia per allà em vaig adreçar a la seua localitat. Vaig aparcar prop del seu carrer. Em vaig apropar a l’edifici i vaig prémer el botó amb la numeració que m’havien donat. “Hola, Nelo! Puja al quart.” Vaig sentir. La porta es va obrir amb aquell so tan malagradós. Vaig prémer el botó de l’ascensor i el vaig esperar. Em vaig mirar a l’espill de l’ascensor i vaig comprovar que el meu aspecte era raonable. En obrir la porta de l’ascensor, ja al quart pis, vaig comprovar que la porta de sa casa estava entreoberta. Vaig obrir i vaig saludar tímidament, esperant una resposta que no va arribar. Només entrar em vaig trobar al menjador. No vaig veure ningú. El que sí que vaig trobar va ser un cartell que em donava la benvinguda, em convidava a posar-me còmode, servir-me un got de vi, mirar per la finestra i gaudir del paisatge.

   Em vaig treure l’abric i el vaig deixar caure al sofà. Mentre em servia un got de vi de la botella que havien deixat a la taula del menjador. En acabant, vaig veure les fotos d’Anna i Josep a l’aparador. Se’m feia curiós veure’ls vestits, després de compartir tantes fotos en què no duien res a sobre. Vaig decidir tafanejar una miqueta per la casa per assegurar-me que no n’hi havia ningú. Efectivament, estava sol. Vaig tornar al menjador i em vaig apropar a la finestra que donava al carrer. El “paisatge” no era res més que el carrer, relativament estret, i l’edifici d’enfront. Vaig fer un glop de vi. Un bon vi de la terra. De la Vall d’Albaida. Els meus amfitrions m’havien deixat sol, però en bona companyia, si més no.

   De sobte els ulls van copsar un moviment en una de les finestres de l’edifici de l’altra banda del carrer. Algú em saludava. Eren ells! Estaven a un apartament a l’altra banda. Devien haver baixat per l’escala mentre jo pujava... Després de rebre la meua resposta van començar a fer-se besades apassionades i a ficar-se les mans per tot arreu. Es van treure la roba l’un a l’altre amb una passió excessiva. Segurament els embogia la meua mirada certa. Vaig deixar la copa a la taula per despassar-me una mica la camisa i un molt el pantaló, preparant-me per al que em veia venir. En tornar a la finestra, Josep ja llepava els mugrons de l’Anna i ella mirava cap a la finestra. En veure’m arribar em va donar la benvinguda amb un somriure des de l'altra banda del carrer.

    En traure-me-la i deixar-li-la veure des de l’altra banda del carrer, ella es va llepar els llavis. De seguida va agafar el Josep pels braços i el va estirar amunt per indicar-li que es posara dret, i es va ajocar sense perdre’m de vista, per començar a mamar. Quan la va tindre ben mamada, Josep li va fer un gest. Ella va seure a una cadira que hi havia just darrere seu i va obrir les cames. Josep es va agenollar i va començar a llepar-la tota. Ella tancava els ulls i em mirava intermitentment. Jo ja m’estava masturbant, mirant-los. Com es va adonar que jo accelerava el ritme de la mà, em va fer un gest amb les seues, demanant-me paciència. Josep va alçar el cap i ella es va girar, donant-li el cul. Ella la va penetrar des de darrere. Ella li pegava culadetes i em mirava. Jo seguia masturbant-me i no perdia detall.

    Josep va seure a la cadira i ella va començar a estacar-se el piu ben ert. Ara era ell qui mirava amunt. En lloc de fer-me sentir malament, la complicitat que trobava amb aquella parella em va permetre continuar masturbant-me mentre ell mirava. L’Anna li deia coses a cau d’orella i ell li responia. De sobte, els ulls de Josep es van tancar i el cul de l’Anna es va abraçar al piu. Ràpidament, ella el va abandonar a la cadira i es va posar una bata damunt. Ell va restar allà, quiet, masturbant-se per acabar d’eixugar-se la cabota.

    Vaig fer un glop de vi, amb el piu a la mà, esperant que ocorreria després. El Josep encara estava a la cadira, però ella havia desaparegut. Vaig mirar amunt, distret per l’espera, i vaig descobrir una dona que em mirava des de la seua finestra. Res no em suposava cap problema ja, en aquella situació, en una ciutat en què no em coneixia ningú. El Josep recuperava l’alè i començava a masturbar-se amb més força. Però, on estava ella?

    La resposta em va arribar quan vaig sentir que la porta s’obria. Va entrar i es va treure la bata i es va quedar nua. No em va donar temps a res més que a obrir la boca i rebre la seua llengua. Es va ajupir, ema va agafar el piu i se’l va començar a passar per les mamelles. Em va dir que sabia que jo volia córrer-me a les seues mamelles. Em va mirar, i em va demanar que ho fera, que ella també ho volia, em va masturbar, va mirar el Josep, a l’altra banda del carrer. “El pis d’un amic, que no està”, em va aclarir. Jo vaig mirar el Josep, que em va picar l’ullet. Ella seguia masturbant-me. Vaig recordar la dona d’enfront i vaig mirar amunt. Seguia allà, mirant-nos, visiblement confosa i acalorada. L’Anna seguia masturbant. Em va pegar una llepadeta. Golafre. Dues sacsades més i allà que va anar, tota la llet, per escampar-se pels seus pits. Em va agafar el piu i es va refregar la llet per les mamelles. El Josep accelerava el moviment i tornava a ejacular.

   Vaig seure per recuperar l’alè abans de fer un altre glop de vi.

Suite per a violoncel

    El matí de diumenge el va agafar dormint, va obrir mitja parpella per assegurar-se que era festa i no s’havia d’alçar d’hora. La va tornar a tancar ràpidament. Va estirar el llençol i el va sentir al llarg de la seua pell nua, suau i acollidor. Va estirar les cames i va sentir el plaer de la fresca que entrava pels peus. L’entretemps tenia aquestes contradiccions tèrmiques: de la mateixa manera que hom podia agrair la calentor al cos, fruïa de la fresca als peus.

      Les primeres notes del preludi de la suite per a violoncel número 1 en Sol Major de Bach el van fer prendre consciència que era hora d’alçar-se. La Mar interpretava aquella peça que tant li agradava. Devia ser relativament tard: feia olor de café. Es va alçar, va ficar els peus a les sandàlies i va anar al bany que hi havia a tocar de l’habitació per rentar-se la cara. Les notes el van portar a l’andana, on la Mar tenia instal·lada la cambra d’estudi i ell hi tenia el despatx. En aquella andana on feia anys els iaios guardaven l’oli i penjaven els melons de tot l’any. L’andana en la que ell encara podia sentir aquella olor de l’oli vell, tot i que ja feia anys que no n’hi havia. En arribar als darrers graons va poder veure la seua esquena nua, blanca i ben recta, el pèl que onejava avall dels muscles, les natges contra la cadira. El braç dret es movia harmoniosament, el braç esquerre ho feia amb suavitat. L’espill de la paret oposada reflectia la mirada concentrada de la intèrpret sobre el faristol... I un pit. Va pujar un graó més per buscar-li el reflex de les cuixes, d’allò que deixava observar l’instrument.

     Amb la llum tan neta que entrava per la finestra, va pensar que seria millor tindre a mà una càmera. Va baixar l’escala per agafar-la i tornar al mateix lloc ben ràpidament. Va fer unes poques fotos i va començar a gravar. Va decidir apropar-se lentament, la càmera i l’erecció precedint-lo. Quan ella se’n va adonar, va esbossar un somriure i va seguir tocant. Ell es va apropar i quan va ser ben a prop va enfocar la imatge de l’espill mentre amb la mà lliure apartava el cabell onejant cap a un costat i va fer una besada al coll blanc i llarg. En el moment del contacte dels llavis amb el coll, la qualitat de la interpretació es va ressentir una miqueta. El rostre de la Mar reflectia eixa llum que apareix a la cara d’una dona que se sent observada i admirada, allà on fins i tot la modèstia més impenetrable deixa endevinar un fil de satisfacció. Només quan ell la mirava nua i s’excitava de manera evident podia observar eixe fals rubor, eixe mig somriure als ulls més que als llavis.

     Després va passar a un costat i va seguir filmant l’escena, ara de costat, ara de front. Ella tocava i somreia, mirant-li l’erecció de reüll. Quan ell es va cansar de la càmera, la va deixar damunt l’escriptori, gravant. Va baixar i es va servir un café. Va pujar novament l’escala, mentre ja sonava la segona dansa de la suite: la courante. Aquesta part, més ràpida, forçava una tremolor suau en els pits de la Mar. Va agafar una cadira i va seure darrere d’ella, a certa distància, des d’on podia observar el reflex de l’espill i tenia bona visió de les natges. L’excitava molt veure les natges de la Mar nues damunt d’una cadira. Va fer un parell de glops al café, mentre li venia al cap que la seua vida sexual havia començat precisament en aquella andana feia més de vint anys, quan hi va trobar unes revistes de l’oncle en una caixa, sota un munt de revistes d’actualitat política dels anys vuitanta. El record li arribava amb l’olor de l’oli i una sensació de tibiesa a la pell.

     En tornar al present, es va proposar observar-la amb calma, des dels peus fins al cap. Com una xiqueta una mica neguitosa, tenia els peus recolzats a terra per la part externa, amb les plantes pràcticament mirant-se, les cames blanques, les cuixes obertes per encabir l’instrument, el pit que es veia amb el mugró com únic element acolorit. Va començar a masturbar-se, ara mirant-la, ara tancant els ulls i escoltant aquell so meravellós que venia d’aquells dits llargs i blancs que culminaven aquells braços plens de múltiples i innombrables pigues rogenques, aquells muscles fins, aquell coll proporcionat, aquella cara dolça, aquell cos que tant s’estimava, aquelles cuixes obertes, aquell sexe humit que imaginava.

   Va arribar la sarabande, més lenta. Ell seguia escoltant i tocant-se. Ella el mirava de tant en tant, quan podia apartar un segon la cara del paper que ja pràcticament coneixia de memòria. Impacient, es va plantar i va tornar a ubicar-se darrere la cadira de la violoncel·lista. Ara va acompanyar les besades al coll d’un moviment de les mans pels muscles, l’esquena, les costelles i els pits. El so de la Mar deixava de ser òptim per moments, però ara no importava gens. Mentre ella mal acabava la sarabande, ell es va agenollar davant seu, implorant-li pas. La Mar va deixar, suaument, el violoncel a terra, rendida. Ell va ocupar el lloc de l’instrument; els Menuets i la Gigue de l’obra quedaven postergats.

   De genolls, va tastar el gust del mar. Thalassa, va dir entre dents, usant la paraula grega amb què li agradava nomenar-la. Thalassa. Els dits de la Mar recorrien els seus cabells, els llavis entreoberts, els ulls tancats, escalfada pel solet del matí i per la llengua de Vicent, que recorria tota aquella zona humida, tractant d’aturar la inundació que li queia a sobre. Aleshores el mar es va obrir i la llengua hi va entrar fins on va poder sense perill d’ofegar-se. De tant en tant eixia a la superfície per agafar aire i s’hi tornava a capbussar. Mar només va poder demanar ajuda mentre se li emboiregava l’enteniment. La llengua es va retirar i l’ajuda va arribar de seguida: La penetració va ser suau, com el sol que escalfava l’esquena de Vicent i les galtes de Mar, i la flaire de la flor de taronger que cobria el país.

Anna i Josep, uns amics molt exhibicionistes.

  Ens vam mudar per eixir de casa, tots dos nerviosos. Havíem quedat en aquell local que ens havien dit la setmana anterior, per correu electrònic. Vam agafar el cotxe i ens hi vam adreçar. No vam parlar molt, el cuquet a l’estómac no ens deixava estar. Als semàfors aprofitava per posar-li la mà a les cuixes a l’Empar i pujar-li la falda fins on podia. Ella em mirava i em somreia sense parlar. Al meu cap veia una i altra vegada totes les fotos i els vídeos que el Josep i l’Anna ens havien enviat, amb els que ens havíem posat tan calents. Recordava com havia començat tot, quan vam penjar unes fotos en una web especialitzada en parelles. Sempre rebíem bona acollida, especialment gràcies a l’Empar i a les seues fantàstiques corbes. En una d’aquelles vam rebre un missatge d’una parella valenciana que ens va mostrar el seu entusiasme per exhibir-se. Ens contaren per correu que els agradava fer-ho amb la finestra ben oberta, i que havien vist veïns de l’edifici d’enfront mirant-los amb prismàtics per no perdre detall, i això que el carrer no era ample, segons ens deien.

   Vam trobar un lloc per aparcar a prop del local i amb pessigolles a la panxa ens vam apropar a la porta. Una vegada dins, els vam trobar asseguts en bancs a la barra. El nostre somriure i allò que havíem deixat veure a les fotos que els havíem enviat va fer que ens reconegueren ràpidament. Per a nosaltres va ser més senzill perquè ells enviaven les fotos al descobert, els molt exhibicionistes.

   La salutació va ser bastant natural, per ser la primera vegada que ens vèiem en persona, vestits i en un lloc com aquell que cap dels quatre havia trepitjat mai abans. Vam demanar una cervesa i vam començar a xerrar preguntant-nos per coses que ens permeteren ubicar-nos una miqueta: en què treballàvem, on vivíem, els fills, etc. El fet que ja estiguérem els quatre junts va evitar que se’ns apropara més gent, sabedors que allò ja estava arreglat. La veritat és que sent la primera vegada, ho vam agrair. En acabar la cervesa, Josep va fer un gest amb el cap: que, anem? Tots quatre sabíem de que parlava. Vaig mirar l’Empar, que era la més reticent, i va assentir.

   Al moment estàvem en una habitació amb un llit gran, tots quatre. L’Empar i jo ens vam quedar plantats a un costat. Tal i com havíem quedat, en aquell primer encontre, i potser aquesta seria la manera de procedir sempre que ens trobàrem, allò es tractava de donar al Josep i l’Anna el que ells volíen: uns observadors ben propers. El Josep ens va recordar que podíem fer el que volguérem, podíem despullar-nos i fer-ho mentre els miràvem, o simplement mirar-los. Jo era ben conscient que “simplement mirar-los” no podria ser, almenys per la meua banda.  

   L’Anna va començar a despullar-se i es va quedar amb un tanga de cuiro que anava enganxat amb tirants a un sostenidor escàs per atrapar aquelles mamelles grans i rodones que tantes vegades havia admirat en fotografia. I no només admirat, que tantes vegades havia mullat de llet amb la imaginació. Per davant, la peça s’enganxava al filet de cuiro que li passava entre els llavis amb unes baules rodones. Mentre jo em mirava l’Anna, Josep ja estava en calçotets. Ella s’hi va apropar i, sense espera, li’ls va traure i va començar a mamar-li-la. Allò començava fort i el meu piu forcejava ja amb el pantaló. L’Anna, que ens mirava de reüll, se’n va adonar. “Nelo s’haurà d’abaixar els pantalons, o els trencarà”, va dir entre rialles, i es va tornar a amorrar a la verga de Josep. Quan anava a despassar-me els pantalons vaig topar amb la mà de l’Empar que em volia ajudar. La vaig deixar fer. Al moment, tenia els pantalons pels genolls i el piu dur com una pedra a la mà de l’Empar.

   L’Anna xuclava i ens mirava. El Josep també ens mirava. Ben calent i empalmat ja, li va demanar a l’Anna que es posara a quatre potes al llit. Jo li palpava el cul a l’Empar per baix de la falda, amb el permís de l’escàs filet que passava entre les natges. Josep ens va demanar si l’Empar també es treuria alguna cosa de damunt. Hi vaig estar d’acord, vaig aprofitar per llevar-me les sabates i els pantalons i en acabant li vaig traure la brusa que duia pel cap i li vaig descordar els sostenidors. Em vaig posar darrere d’ella. El meu piu li va alçar la falda i les meues mans es van acomodar als seus pits. Em vaig arrimar a ella per fer-li notar l’erecció mentre miràvem el Josep follar-se l’Anna.

  L’Anna se’l va traure, es va gitar i va obrir les cames. El Josep se li va ficar dins aprofitant la invitació. Estaven molt calents perquè estàvem allà, mirant-los. I nosaltres també estàvem molt calents, per estar mirant-los. Vaig ficar la mà per sota del tanga per tastar el grau d’humitat de l’Empar, que ja era molt elevat, així que li vaig dir a l’oïda si volia que li’l traguera. No va dir res, només va assentir amb el cap. Li’l vaig baixar i li vaig posar la mà a l’esquena per indicar-li que es vinclara cap avant. Quan vaig poder li vaig ficar tota. L’Anna li va fer un gest al Josep per a que ens mirara. Ara follàvem tots quatre.

  Ens van convidar a fer servir el llit per estar més còmodes. Ens vam apropar i l’Empar es va posar a quatre potes, molt a prop de l’Anna i el Josep. Sense deixar de contemplar l’escena al complet, tampoc no em vaig fer esperar gaire.

Tutoria

   Una vesprada de divendres, tranquil·la, al seu departament no hi restava ningú. El sol suau de tardor a l’Europa central i el silenci pràcticament total li feien agradable l’estona de lectura reflexiva sobre un tema d’estudi que l’interessava molt. De sobte va sentir unes passes al corredor i algú que picava a la porta. Una estudiant amb una bata ajustada va obrir la porta i va preguntar si podia destorbar-lo per fer-li unes preguntes. Ell va accedir, com sempre feia, tot i que haguera preferit seguir amb la seua lectura. Ella va entrar i va tancar la porta.

  L’estudiant va seure en la cadira que hi havia a l’altra banda del seu escriptori, va traure uns apunts i li va fer la primera pregunta. Ell va traure un paper per escriure-li l’explicació i que a ella li resultara més senzill seguir-la. Com que de l’altra banda de la taula no arribava a veure bé allò que ell escrivia, l’estudiant es va vinclar, deixant a la vista una gran part dels pits. Ell es va atabalar una mica i ella, evidentment, ho va percebre. Però en lloc de fer-se enrere, va agafar el seu bolígraf i se’l va posar a la boca, en un gest d'aparent atenció centrada. Ell prosseguia amb l’explicació alçant la vista de tant en tant, per tal d’aprofitar la finestra que s’obria, i va arribar a endevinar que no duia sostenidors. Una erecció incipient el va atabalar encara més. L’estudiant va fer un gest de contrarietat, fent entendre que des d'allà no podia seguir bé l'explicat, i va demanar passar a l’altra banda de la taula...

  No obstant, l’únic lloc buit que hi havia a eixe costat de la taula estava a la dreta del docent on la seua pròpia mà tapava allò que escrivia. L’esquerra estava ocupada amb una taula petita per a l’ordinador. Novament, l’estudiant es va queixar de la manca de visibilitat. Va passar pel lloc estret que hi havia entre la cadira del professor i la paret i es va col·locar entre ell i la taula petita. Ell es va veure obligat a fer-se una miqueta enrere i desplaçar-se cap a la dreta, però no hi podia deixar lloc suficient. Sense saber ben bé com, se la va trobar asseguda damunt la seua cama esquerra. Ella va al·legar que allà, si no el molestava, veuria millor el que ell escrivia amb la mà dreta.

    Sort que la porta estava tancada, va pensar ell, perquè si entrava algú i els veia així, vés a saber que podria pensar... Va intentar seguir l’explicació, però només podia pensar en les natges que s’obrien damunt la seua cama esquerra. L’estudiant va aprofitar una aturada en l’escriptura per recol·locar-se, fins que va entrar en contacte amb l’erecció contra la que ell ja no podia seguir lluitant, tot intentant com estava fer una explicació mínimament coherent. Des d’aquell moment, l'estudiant no va parar de moure’s ara cap ací, ara cap allà, fregant-li constantment l’erecció.

    Ell no va poder més, la va agafar pels malucs i la va alçar. Va fer la cadira arrere i li va pujar la bata ajustada fins que va poder començar a besar-li el cul, desprotegit per un tanga. Mentre ho feia, es va despassar els pantalons per alliberar-se la verga, li va abaixar el tanga fins els turmells, i es va agafar el piu amb la mà, desfermat...

  El professor, pobre, va despertar amb un fil de saliva corrent-li pels llavis, a punt de caure sobre el llibre que llegia abans de dormir-se, i una taqueta al pantaló.

Voyeur (III). Luxúria.

   La nit la feia fosca, prometedora per al voyeur. Sense gaire esperança, va eixir a la terrassa a fer un cigarret. Els veïns preferits tancaven la persiana de la porta de la terrassa i ara, a sobre, baixaven la intensitat de la llum, de manera que li resultava impossible ni tan sols intuir res del que ocorria dins de la casa d’enfront. També hi havia la finestra, però el que es veia al seu través no era res més que una zona de pas entre la televisió i el sofà. Pegada a aquesta finestra hi havia la taula i una cadira.

  Aquella nit havien deixat la persiana de la finestra oberta. Mentre fumava, el voyeur va veure que ell seia a la cadira, mostrant-li el bescoll i part de l’esquena. Es va posar en la posició més favorable per observar allò que poguera passar. Ella va passar per la zona de visibilitat i va desaparèixer novament. De sobte va tornar amb la roba canviada: s’havia ficat un pantaló molt curt, verd fosc, d’aquestos que mostren un pessic de natja, i una camisa blanca, estreta, que li ressaltava els pits, si és que això era encara necessari. Es va col·locar davant d’ell movent els malucs, com si estiguera fent una exhibició.

   La situació era clara, havia anat a comprar-se roba i se l’estava provant per a ell, que l’observava, assegut a la cadira. De sobte, ella es va treure els pantalons i va quedar amb un tanga. Va fer una volta per deixar-se admirar. Les bragues també devien ser noves. I allà va vindre la resta. Es va llevar la camisa ajustada i va deixar els pits a la vista. La doble erecció (la del voyeur i la de l’home) ja era notable. Ella va tornar a fer una volta i es va llevar el tanga. Totalment nua va agafar una altra peça de roba que tenia a l’abast i se la va posar: Un mallot negre que li s’ajustava des de l’entrecuix als tirants que l’enganxaven als muscles. Quan va tornar a fer un gir per mostrar-se, el voyeur va gaudir en comprovar que la part de darrere deixava veure una part important de les natges. Amb el piu fora, l'observador es masturbava ja. El marit, a la cadira, també tenia la verga fora, amb la cabota il·luminada per la primera gota de llet. El voyeur no podia veure això, però no li calia.

   Per fer durar una miqueta més l’emoció, ella es va tornar a posar els pantalons i la camisa, per demostrar que ho podia fer servir de roba interior, però la tensió no va durar molt. Es va traure primer els pantalons i després la camisa, va fer una volta i es va llençar, empesa per una força imparable a sobre del seu xicot. Li va posar els pits a la cara i li’ls hi refregava mentre les mans d’ell li agafaven les natges i buscaven apartar el fil conductor de la història.

   Hi ha un moment en el sexe, que és aquest moment previ, aquesta pèrdua de control conduïda per un instint animal. L’entrecuix humit, la primera gota de llet a la cabota. El voyeur, com bon gurmet sexual, va poder apreciar amb gran plaer aquest moment. La manera com ella es va apropar a la cadira on l’esperava aquell membre erecte, banyat a la punta,  aquelles quatre passes humides, boges, afamades, plenes de lascívia i luxúria. Res no pot aturar aquesta força quan es desferma. 

  Poc després el voyeur els va perdre de vista. Només veia l’esquena musculosa de l’home aparèixer i desaparèixer i podia escoltar els gemecs que es filtraven per la finestra entreoberta. Van retornar al camp de visió per oferir una mamada magnífica. Una maleïda barra horitzontal l’impedia veure l’epicentre de l’acció, però el cap d’ella es movia avant i arrere, acompanyat del moviment del braç i la mà. Quina manera de menjar-se’l, va pensar el voyeur. Quina joia poder compartir aquest moment amb ells.

  Finalment, van tornar a desaparèixer del camp de visió, deixant només part de l’esquena masculina a la vista. Gemecs, crits. Ejaculacions. Final.

Ara mateix

Fa calor. Estic a casa, davant l'ordinador i completament nu. Passa la dona pel meu costat i s'atura a la meua vora. Només duu unes bragues que claregen pel darrere. Pregunta que faig i jo li pose la mà a la natja per baix de les bragues mentre li dic que treballe. El meu piu reacciona. Ella el mira i em diu que se'n va, que veu que em distreu. Li agafe fort la natja per evitar que se'n vaja. La mire als ulls i li demane que em moleste una miqueta. Em mira amb picardia. S'agenolla i passa baix la taula. Sent la seua mà al penis, ja dur. Em masturba. Ja no em puc concentrar i em deixe dur. Se la fica a la boca i comença a xuclar. Llepa la cabota, baixa pel tronc. Torna a pujar. Llepa, xucla, se la fica tota dins de la boca. Puja i baixa amb rapidesa... Se la trau de la boca. Note la seua llengua als testicles. Em masturba amb la mà. Comencen a banyar-se'm els ous amb la seua saliva. Estan xops.

  Ja vos contaré la resta en un altre moment.

El veí. Tast del relat publicat al llibre del II Concurs de Relats Eròtics, per l'editorial Neurosi.

     El veí

    Li agradava eixir nu a la terrassa de sa casa, a l’àtic de l’edifici. Ningú no el podia veure. En canvi, ell podia observar allò que passava als apartaments propers i més baixos que el seu. En particular, n’hi havia un exactament enfront en què vivia un home sol. De tant en tant rebia visita femenina i allò acabava en un desplegament sexual considerable, que gaudia amb la Txell de la terrassa estant. Com qui veu una pel·lícula. Tot i que una miqueta enterbolida per una cortina verda. Sovint, acabaven gaudint l’espectacle mentre follaven allí mateix. Ella recolzada en la barana, amb el cul oferit, i ell darrere seu, acceptant l’ofrena...

  Si voleu llegir més, i altres relats millors, només heu de comprar el llibre II Concurs de Relats Eròtics, publicat per Neurosi: http://www.neurosi.com/erotics2014/

Estiu del 95

   El mes de juliol es feia llarg i avorrit pels estudiants universitaris com el Vicent. I el mes d’agost era el de la cerca de solucions contra l’avorriment. Al poble els dies passaven lents, entre lectures, anades i tornades a les basses de reg que servien de piscines, eixides vespertines i nocturnes a bars, partides d’escacs, i masturbacions.

   Un d’aquells dies van aparèixer pel poble la Maria i el Joan, dos grans amics del temps de l’institut. El Joan tenia cotxe i va passar a recollir la Maria pel seu apartament de la platja a un poble de la Ribera Baixa ocupat per forasters, expressament per anar a pel Vicent. Van arribar a poqueta nit. La visita sobtada li va proporcionar una gran alegria perquè suposava una eixida de la rutina que l’esperava: sopar a casa, visita al bar i unes hores de lectura.

   Van decidir anar a fer una cervesa a algun bar, sopar, i després fer camí cap al poble d’un altre amic i quedar-se allà un parell de dies. Vicent va agafar una mica de roba i se’n van anar. Al bar, van fer-se unes cerveses, olives, aladroc, papes i finalment, van demanar un entrepà. A la televisió, Canal 9 oferia el Trofeu Taronja. El València guanyava, Mazinho controlava el centre del camp, potser tan bé com ara ho fa el seu fill, però ells xerraven dels seus plans de futur sense parar-ne massa atenció. Menjant i xerrant van agafar mig pet. En acabar-se l’entrepà i fer-se el cafè i la cigarreta es van adonar del mig pet que portaven i van decidir anar a un dels pubs del poble a fer-se una gerra de cervesa més, per celebrar-ho. Més tard, ja pensarien si anaven al poble de l’amic, o no. Xerraven i xerraven, bevien i bevien. I cap a la una es van adonar que no tenia sentit anar a buscar l’amic, però que podien fer?

     Com que la nit era de molta calor, Vicent va pensar que potser podien anar a la bassa que son pare tenia per regar uns bancals que estaven a la serra de ponent, que separa l’ànima principal del País Valencià de la seua altra ànima. Maria i Joan van pensar que sí, que realment no podien fer molt més que això. Van comprar uns litres de cervesa fresca i van anar cap al cotxe.

     Per evitar l’encreuament en què s’hi podien trobar la Guardia Civil, el Vicent els va indicar una travessa, un camí molt més estret, pel que van conduir molt lents, amb les finestres baixades, sense música, escoltant el cant dels grills dins dels tarongerars. Quina irresponsabilitat, pensava Vicent entre rialles, quina immortalitat. Aleshores va recordar que no havia agafat banyador. Joan i Maria van riure i van dir que ells tampoc. Bo, ja s’ho farien. En calçotets i avant.

    Finalment, van arribar a la bassa, perduda entre tarongers als peus dels turons que vigilaven el poble des de ponent. Van aparcar el cotxe vora la bassa. Van baixar i se la van mirar. L’aigua era fosca. Joan va encetar un litre i li va pegar glop. Hi havia una tímida lluna creixent a ponent. Vicent va recordar el tema de Radio Futura i es va posar a cantar: “Luna de Agosto, madre y señora del vino...” Joan va passar el litre i va començar a despullar-se. Un moment després es va sentir un xop que indicava que ja estava dins.

   Vicent no va voler quedar-se enrere i li va passar el litre a Maria, que renegava Joan perquè home, ja podies haver-te llençat en calçotets, tio collons, que amb la poca llum de la Lluna t’he vist el piu! Joan reia i deia que no tenia problemes amb què li veieren el piu, que el tenia bastant gran com per haver d’amagar-lo. Maria deia que el tamany no importava, i això i allò. I Vicent es va quedar en pilota i es va llençar de bomba prop d’on era Joan. L’aigua estava tèbia, després de rebre l’escalfor del sol al llarg del dia. Maria marmolava tots dos pel mateix motiu, mentre ells l’animaven a llençar-se a l’aigua nua també.

  Gireu-se, cabrons! La Maria tenia una personalitat demolidora. Sabia el que volia i sabia com estar-se amb els xicons. Joan i Vicent es van quedar parats, es van girar fent una salutació militar i petant-se de riure. Maria, tira’t! Però tira’t amb el litre! No te’l deixes fora! I no et tires amb els sostenidors, que se’t faran xicotets i no et cabran les mamelletes! I ella retrucava. Imbècils!

   Joan i Vicent estaven allà, mirant-se els estels del Nord, mentre la Maria, al Sud, es deixava caure completament nua dins l’aigua, sense fer cap soroll. Havia deixat dues botelles de litre de cervesa a la barana de la bassa i, en estar dins, amb tota la pell aborronada, les va destapar i en va agafar una en cada mà. Es va apropar a la parella d’amics aprofitant el soroll de la seua conversa i, en estar tot just darrere seu, els va abocar una botella al cap a cadascun. Caguen l’òstia! Van cridar els dos, però de seguida van alçar el cap en amunt, van obrir la boca i van deixar que els entrara la cervesa fins la gola. Maria reia. Quina parella de borinots. Quan ells van apartar el cap, la Maria es va abocar les dues botelles a la boca, mentre Vicent i Joan l’animaven. La cervesa li queia pel coll i anava a parar a l’aigua abans d’arribar als seus pits, submergits. 

   Dona, que malbarates la cervesa! Li van recriminar. Doncs no la deixeu caure! Va respondre ella deixant per un moment de beure. Aleshores, va repetir el gest i Joan es va llençar sobre ella llepant-li la cervesa que li queia pel coll. Vicent va fer el mateix per l’altra banda. La cervesa va seguir caient durant uns segons i les llengües dels dos xicots recollien el líquid que regalimava pel coll de Maria, que s’aborronava cada vegada més. Per sota de l’aigua, els pius de Joan i Vicent es posaven en guàrdia.

  Quan la Maria va deixar d’abocar-se cervesa a la boca, ells van seguir llepant-li el coll a banda i banda. La Maria va donar una botella a cadascun. Deixeu de llepar-me, golafres!

  Ah, però que s’havia acabat la cervesa? No me n’havia adonat... va dir Joan amb un somriure, i agafant el seu litre per pegar-li glop. Vicent tenia el litre a la mà i somreia, però ni era capaç d’apropar-se’l a la boca, ni tampoc podia aturar el seu somriure estúpid, ni deixar de mirar-la.

  Que mires, tu! Li va dir la Maria. Aleshores, Vicent va pegar glop per evitar respondre. Però ara era Joan qui la mirava. Ella va girar cua i va anar cap a la barana de la bassa. Joan va donar el seu litre a Vicent i la va seguir.

  Maria va treure el cos completament nu de l’aigua. Els pits petits, una tímida protuberància coronada per un mugró fantàstic. Osti, quin fred! I es va tornar a llençar, mentre Joan eixia, encara perseguint-la. Joan ja estava fora, completament empalmat, i la Maria el va veure. Cap dels dos no va dir res. Vicent continuava amb les dues botelles de cervesa, una en cada mà, sense poder reaccionar. 

    Joan va agafar la samarreta per posar-se-la damunt i va seure, deixant les cames dins l’aigua, però l’erecció seguia al lloc. La Maria va tornar cap a la barana i li va dir: Joan, tira't, que fa fred. Però Joan no es llençava, així que ella va traure el cos al costat de Joan, deixant el cul fora i les cames dins l’aigua... Va mirar-lo, i va posar els llavis a la cabota del piu de Joan.

 

   Vicent va pegar glop d’una cervesa, i un de l’altra, i es va apropar al lloc de l’acció, mirant-se ara el cul de la Maria, ara la verga del Joan engolida a la boca de l’amiga. Va dipositar suaument les dues botelles a la barana, i les dues mans, lliures ja, una a cada natja. Les va obrir i va començar a llepar, mentre les seus mans recorrien el cos de l’amiga.

     

       

Zenó i la paradoxa

 

   Zenó, fill d’Elea, ciutat de la Magna Grècia, allà pel segle Vé abans de Crist, tenia un costum interessant. En aquells dies de gran escalfor, en què tot estava tan a flor de pell, que es creuava amb l’Hero per la casa i només de veure-li la túnica un poc transparent a ella, s’elevava la part baixa de la pròpia, el sexe tenia el seu protocol. Amb l’objectiu d’arribar a l’orgasme més intens possible, es despullaven i es mantenien a distància, nus, mirant-se. Aleshores es masturbaven, però seguien a distància, sense tocar-se. Fent augmentar la necessitat. I quan un dels dos ja no podia suportar-ho més es llençava sobre l’altre i ho feien com bojos.

   Zenó, en la seua cerca d’un orgasme bestial, va pensar que si suportaven una miqueta més el desig, és més, com més temps el suportaren, més intens seria el clímax. Va pensar que si en el moment que un dels dos es llençava sobre l’altre, es retardava la penetració, s’aconseguiria l’objectiu. Així doncs, va acordar amb l’Hero que farien el següent: Ell aproparia el seu penis als llavis vaginals d’ella la meitat de la distància que els separava i així, cada nova aproximació només l’aproparia la meitat del recorregut necessari.

   D’aquesta manera, l’endemà anava ell elevant la part davantera de la seua túnica curta pensant en el plaer que li esperava. Ella mig mullada també, es miraven, es fregaven per tota la casa, reien, es pessigaven, s’acaronaven, es besaven. Fins que ell, amb la faldeta enlairada per l’erecció va decidir masturbar-se mirant l’Hero. Ella, d’esquena, seguia fent les seues tasques inconscient del que feia Zenó, que la despullava amb la imaginació. Aquest, recordant el seu pla, es va situar a l’altra banda exacta de la cambra. L’Hero va sentir la presència darrere seu i es va girar. En veure’l, va somriure, va deixar allò que estava fent, es va girar i va deixar caure la seua túnica a terra.

   Aleshores va començar a acaronar-se el clítoris amb una mà i a pessigar-se els mugrons amb l’altra. Un esclau els observava i també es masturbava, amagat. Una esclava que passava a prop el va veure hi va anar i va començar a xuclar-li-la a l’esclau. El Zenó va engegar el seu pla i va recórrer la meitat de la longitud de la cambra. L’Hero li demanava que s’apropara més, mig mullada, però la verga erecta de Zenó només s’hi va apropar una quarta part de la longitud de la cambra, deixant l’altra quarta part entre els dos sexes. El següent moviment el va portar a una vuitena part del tamany de la cambra dels llavis vaginals de l’Hero. Aquesta, veient-lo ja més a prop, es va girar i li va oferir la visió del seu cul i la seua esquena, que va vinclar sobre la paret que tenia al davant, recolzant-hi les mans. El Zenó va seguir apropant-se la meitat de la distància que mancava cada vegada. Mentre, veia ja el fluxe vaginal de l’Hero regalimant-li per les cuixes. Ella gemegava desesperada, demanant a crits la penetració. Però ell seguia entestat a fer durar allò encara més.

   El seu penis estava ja molt a prop dels llavis completament banyats de l’Hero i ell, que no havia parat de masturbar-se, va pensar que allò s’estava fent infinitament llarg i que potser tindrien l’orgasme abans d’arribar a la penetració i que allò no podria ser tan satisfactori, ans al contrari. I va pensar que fins i tot podrien arribar a morir-se abans de la penetració. D’aquesta manera, Zenó va associar al seu cap aquesta aproximació a una situació absurda, paradoxal. No hi arribaria mai!

   Així que a la propera aproximació li la va ficar tota dins d’una empenta i, això sí, van tindre un orgasme ràpid i bestial després d’uns pocs colps de maluc. Mentre, els esclaus ja portaven una estona fent-ho... I amb aquesta idea sobre la impossibilitat d’arribar a la penetració amb aproximacions successives entre el penis i la vagina de la meitat de la distància que els separava en cada moment, va quedar Zenó. Així, i ben satisfet, clar. 

   Fins que més de dos mil anys després, allà pel segle XVII, un matemàtic escocès va demostrar que una suma infinita pot donar-nos un resultat finit i que per tant, Zenó haguera, tard o d’hora, penetrat l’Hero. Una altra cosa és que no pogueren suportar-ho més i que decidiren accelerar la penetració. Cosa ben comprensible, per altra banda, perquè realment haguera necessitat un temps excessiu.

Un professor, una nit d’estiu.

 

   El professor Roca va ser convidat a fer una xerrada sobre el seu camp de recerca en un congrés a una localitat de l’Alemanya Occidental. Una ciutat bonica, creuada per un riu i coronada per un castell. L’estiu seria recordat per unes temperatures més altes del què els alemanys poden suportar. Al tren que el portava de l’aeroport a la ciutat no funcionava l’aire acondicionat i el professor suava a manta. Al tren les dones duien poca roba. El professor mirava i desitjava, mentre seguia suant.

 

   La sala de conferències del congrés no tenia aire acondicionat tampoc, només uns ventiladors que els assistents buscaven per pur instint de supervivència. Les xicones i les dones assistents al congrés tambe duien poca roba, i el professor, en avorrir-se a les xerrades les guaitava, estudiant-ne les corbes descobertes, els cabells enganxats, els colls blancs i suggeridors. De tan concentrat com estava en aquestos detalls i d’altres, com les orelles o les galtes, de tant en tant havia de concentrar-se en relaxar-se una miqueta per evitar ereccions fàcilment detectables en el seu pantaló ample i fi, d’estiu.

   La darrera nit del congrés, el sopar de col·legues va transcórrer en un restaurant local en què preparaven cervesa pròpia i la servien en grans gerres de litre. La conversa girava entorn la teoria de jocs i les opcions obertes amb el procés català. Evidentment hi van aparéixer les possibles conseqüències del procés al País Valencià i les Illes Balears. En total, el professor es va fer tres cerveses grans i va eixir del restaurant ben ple. Tot i que era tard, encara va tenir temps, camí de l’hotel, de fer-se’n una altra amb un col·lega. Mentre caminava els ulls li anaven amunt i avall, pendent de les dones que evitaven la calor descobrint parts del seu cos. El professor Roca estava calent. Era matinada quan va arribar a l’hotel amb la sola companyia de les cerveses que havia begut.

    L’hotel en què havia reservat habitació temps abans del congrés, estava a prop de l’estació central de la ciutat. Era un edifici passat de moda que tindria uns quaranta anys, si més no. L’habitació tenia un mobiliari ben antic i usat i, evidentment, tampoc no tenia aire acondicionat, però sí un ventilador de peu, per alleugerir la xafogor insuportable. Mig marejat encara, va apagar el llum i es va gitar. L’única finestra donava al cantó de l’edifici, que feia una ela, per la seua part posterior. A fora hi havia el pati interior de l’illa d’edificis, amb jardins i aparcaments. Mentre maleïa la calor i intentava dormir va sentir una forta lluïssor. Va obrir els ulls i va veure que venia de la finestra.

   Completament nu i amb una mitja erecció que encara arrossegava des de la passejada, es va alçar del llit i es va apropar a la finestra. Al balcó de l’habitació simètrica a la seua respecte al racó que feia l’edifici, hi havia una dona d’entre quaranta i cinquanta anys completament nua. A més d’estar nua, que ja era suficient, era rossa, evidentment alemanya, no excessivament alta, amb un cos proporcionat, uns pits no molt grans i unes cuixes amples. I molt guapa. Tenia la pell neta, semblava que acabava d’eixir de la dutxa, tota ella frescor. Recolzada a la barana del balcó, mirava cap al pati interior, oferint el cul a la porta de l’habitació. El professor, més jove que la dona i indiferent a l’edat però no a la bellesa, va sentir la seua erecció acabar-se de realitzar. La cortina era grossa i li impedia apreciar l’espectacle que se li oferia amb la claredat desitjada.

     Aleshores li va vindre al cap la teoria de jocs. Havia de prendre una decisió. Podia obrir la cortina o deixar-la tancada. En el segon cas, si la deixava tancada, la dona alemanya nua, amb la pell rosada i fresca, les cuixes amples, els pits proporcionats i la postura oferent-perfavorfollamjaquenopucmes se’n podria anar al cap d’una estona, i llestos. O potser, amb sort, podria eixir el marit alemany, que estava dutxant-se (perquè el professor podia escoltar el soroll de l’aigua en el silenci de la nit), segurament alt i fort, i també nu, amb la seua verga preparada, i fer allò que li demanava la postura de la dona, en el balcó mateix, pensant que no els veia ningú, o simplement desitjant que algú els veiera. I sense saber que a quatre metres hi havia un parell d’ulls i un membre en erecció gaudint de la penetració nocturna, a la fresca d’una matinada alemanya qualsevol en una ciutat alemanya qualsevol. El professor va començar a masturbar-se...

   En canvi, si obria la cortina i revelava la seua presència nua i la seua dolorosa erecció, la dona podria anar-se’n ràpidament per amagar-se de la seua vista... O podia quedar-se i observar-lo mentre ell es masturbava mirant-la a través del buit que els separava. I potser, qui sap, al marit no li importava i passaven una estona d’allò més agradable tots tres, amb els dits del professor recorrent la pell suau, rosada i fresca de l’alemanya; llepant els mugrons que queien al lloc on havien de caure i que tenien la grandària que havien de tindre tal i com ell els apreciava en eixe moment i des de la distància que els separava; amb les quatre mans i les dues vergues que sumaven el marit i el professor recorrent tot aquell cos amunt i avall, avall i amunt, acaronant, apretant, pessigant; acceptant la boca de la dona al membre mentre el marit li ho feia a quatre potes damunt del llit; penetrant-la en el balcó mateix, en la mateixa posició en què estava ara, mentre el marit els mirava des de l’habitació i es masturbava, delectant-se amb l’escena.

   El risc era gran però el guany també, així que el professor, influit per més de tres litres de cervesa, va revelar la seua presència despassant la cortina lentament, sense pressa. La dona va mirar cap a ell. El professor li va dedicar un somriure, que ella va correspondre, en recuperar-se de la sorpresa... La següent cosa que va fer la dona va ser abandonar la barana del balcó i, aquesta va ser la sensació del professor, flotar cap a l’habitació. Tan lleugera anava, que es va deixar un braç enrere, encara soltant el ferro, mentre la resta del seu cos ja estava quasi creuant la porta. El professor va poder apreciar el seu cos durant aquell breu instant de temps: els pits, ara de front, es veien fantàstics, el mont de Venus que no havia pogut veure abans tan bé, ben rasurat, però no completament, conservava una miqueta de pèl ros, i el cul, la darrera part que li va mostrar, redó i de pell tensa, que demanava mossos i llepades a crits.

   L’endemà, va buscar la cara de la dona al saló on es prenia el desdejuni. Només la va trobar quan ja s’havia alçat de la cadira per anar-se’n, al costat d’un home alt que es va posar tens i el va mirar quan va notar que el professor els observava. Llàstima, va pensar, potser havia près la decisió equivocada en el joc, potser hauria d’haver esperat que eixira el marit i li ho fés allà mateix. Poc després li va vindre al cap que així i tot, la dona alemanya podia haver-se’n anat sense tornar-li el somriure i tapant-se alguna part del cos. Però no, com a premi per haver jugat, el professor s’enduia el bonic somriure d’una dona nua i una imatge que trigaria molt a oblidar. I més encara després d’escriure-la, com va decidir que faria.