Estiu del 95

   El mes de juliol es feia llarg i avorrit pels estudiants universitaris com el Vicent. I el mes d’agost era el de la cerca de solucions contra l’avorriment. Al poble els dies passaven lents, entre lectures, anades i tornades a les basses de reg que servien de piscines, eixides vespertines i nocturnes a bars, partides d’escacs, i masturbacions.

   Un d’aquells dies van aparèixer pel poble la Maria i el Joan, dos grans amics del temps de l’institut. El Joan tenia cotxe i va passar a recollir la Maria pel seu apartament de la platja a un poble de la Ribera Baixa ocupat per forasters, expressament per anar a pel Vicent. Van arribar a poqueta nit. La visita sobtada li va proporcionar una gran alegria perquè suposava una eixida de la rutina que l’esperava: sopar a casa, visita al bar i unes hores de lectura.

   Van decidir anar a fer una cervesa a algun bar, sopar, i després fer camí cap al poble d’un altre amic i quedar-se allà un parell de dies. Vicent va agafar una mica de roba i se’n van anar. Al bar, van fer-se unes cerveses, olives, aladroc, papes i finalment, van demanar un entrepà. A la televisió, Canal 9 oferia el Trofeu Taronja. El València guanyava, Mazinho controlava el centre del camp, potser tan bé com ara ho fa el seu fill, però ells xerraven dels seus plans de futur sense parar-ne massa atenció. Menjant i xerrant van agafar mig pet. En acabar-se l’entrepà i fer-se el cafè i la cigarreta es van adonar del mig pet que portaven i van decidir anar a un dels pubs del poble a fer-se una gerra de cervesa més, per celebrar-ho. Més tard, ja pensarien si anaven al poble de l’amic, o no. Xerraven i xerraven, bevien i bevien. I cap a la una es van adonar que no tenia sentit anar a buscar l’amic, però que podien fer?

     Com que la nit era de molta calor, Vicent va pensar que potser podien anar a la bassa que son pare tenia per regar uns bancals que estaven a la serra de ponent, que separa l’ànima principal del País Valencià de la seua altra ànima. Maria i Joan van pensar que sí, que realment no podien fer molt més que això. Van comprar uns litres de cervesa fresca i van anar cap al cotxe.

     Per evitar l’encreuament en què s’hi podien trobar la Guardia Civil, el Vicent els va indicar una travessa, un camí molt més estret, pel que van conduir molt lents, amb les finestres baixades, sense música, escoltant el cant dels grills dins dels tarongerars. Quina irresponsabilitat, pensava Vicent entre rialles, quina immortalitat. Aleshores va recordar que no havia agafat banyador. Joan i Maria van riure i van dir que ells tampoc. Bo, ja s’ho farien. En calçotets i avant.

    Finalment, van arribar a la bassa, perduda entre tarongers als peus dels turons que vigilaven el poble des de ponent. Van aparcar el cotxe vora la bassa. Van baixar i se la van mirar. L’aigua era fosca. Joan va encetar un litre i li va pegar glop. Hi havia una tímida lluna creixent a ponent. Vicent va recordar el tema de Radio Futura i es va posar a cantar: “Luna de Agosto, madre y señora del vino...” Joan va passar el litre i va començar a despullar-se. Un moment després es va sentir un xop que indicava que ja estava dins.

   Vicent no va voler quedar-se enrere i li va passar el litre a Maria, que renegava Joan perquè home, ja podies haver-te llençat en calçotets, tio collons, que amb la poca llum de la Lluna t’he vist el piu! Joan reia i deia que no tenia problemes amb què li veieren el piu, que el tenia bastant gran com per haver d’amagar-lo. Maria deia que el tamany no importava, i això i allò. I Vicent es va quedar en pilota i es va llençar de bomba prop d’on era Joan. L’aigua estava tèbia, després de rebre l’escalfor del sol al llarg del dia. Maria marmolava tots dos pel mateix motiu, mentre ells l’animaven a llençar-se a l’aigua nua també.

  Gireu-se, cabrons! La Maria tenia una personalitat demolidora. Sabia el que volia i sabia com estar-se amb els xicons. Joan i Vicent es van quedar parats, es van girar fent una salutació militar i petant-se de riure. Maria, tira’t! Però tira’t amb el litre! No te’l deixes fora! I no et tires amb els sostenidors, que se’t faran xicotets i no et cabran les mamelletes! I ella retrucava. Imbècils!

   Joan i Vicent estaven allà, mirant-se els estels del Nord, mentre la Maria, al Sud, es deixava caure completament nua dins l’aigua, sense fer cap soroll. Havia deixat dues botelles de litre de cervesa a la barana de la bassa i, en estar dins, amb tota la pell aborronada, les va destapar i en va agafar una en cada mà. Es va apropar a la parella d’amics aprofitant el soroll de la seua conversa i, en estar tot just darrere seu, els va abocar una botella al cap a cadascun. Caguen l’òstia! Van cridar els dos, però de seguida van alçar el cap en amunt, van obrir la boca i van deixar que els entrara la cervesa fins la gola. Maria reia. Quina parella de borinots. Quan ells van apartar el cap, la Maria es va abocar les dues botelles a la boca, mentre Vicent i Joan l’animaven. La cervesa li queia pel coll i anava a parar a l’aigua abans d’arribar als seus pits, submergits. 

   Dona, que malbarates la cervesa! Li van recriminar. Doncs no la deixeu caure! Va respondre ella deixant per un moment de beure. Aleshores, va repetir el gest i Joan es va llençar sobre ella llepant-li la cervesa que li queia pel coll. Vicent va fer el mateix per l’altra banda. La cervesa va seguir caient durant uns segons i les llengües dels dos xicots recollien el líquid que regalimava pel coll de Maria, que s’aborronava cada vegada més. Per sota de l’aigua, els pius de Joan i Vicent es posaven en guàrdia.

  Quan la Maria va deixar d’abocar-se cervesa a la boca, ells van seguir llepant-li el coll a banda i banda. La Maria va donar una botella a cadascun. Deixeu de llepar-me, golafres!

  Ah, però que s’havia acabat la cervesa? No me n’havia adonat... va dir Joan amb un somriure, i agafant el seu litre per pegar-li glop. Vicent tenia el litre a la mà i somreia, però ni era capaç d’apropar-se’l a la boca, ni tampoc podia aturar el seu somriure estúpid, ni deixar de mirar-la.

  Que mires, tu! Li va dir la Maria. Aleshores, Vicent va pegar glop per evitar respondre. Però ara era Joan qui la mirava. Ella va girar cua i va anar cap a la barana de la bassa. Joan va donar el seu litre a Vicent i la va seguir.

  Maria va treure el cos completament nu de l’aigua. Els pits petits, una tímida protuberància coronada per un mugró fantàstic. Osti, quin fred! I es va tornar a llençar, mentre Joan eixia, encara perseguint-la. Joan ja estava fora, completament empalmat, i la Maria el va veure. Cap dels dos no va dir res. Vicent continuava amb les dues botelles de cervesa, una en cada mà, sense poder reaccionar. 

    Joan va agafar la samarreta per posar-se-la damunt i va seure, deixant les cames dins l’aigua, però l’erecció seguia al lloc. La Maria va tornar cap a la barana i li va dir: Joan, tira't, que fa fred. Però Joan no es llençava, així que ella va traure el cos al costat de Joan, deixant el cul fora i les cames dins l’aigua... Va mirar-lo, i va posar els llavis a la cabota del piu de Joan.

 

   Vicent va pegar glop d’una cervesa, i un de l’altra, i es va apropar al lloc de l’acció, mirant-se ara el cul de la Maria, ara la verga del Joan engolida a la boca de l’amiga. Va dipositar suaument les dues botelles a la barana, i les dues mans, lliures ja, una a cada natja. Les va obrir i va començar a llepar, mentre les seus mans recorrien el cos de l’amiga.