Suite per a violoncel

    El matí de diumenge el va agafar dormint, va obrir mitja parpella per assegurar-se que era festa i no s’havia d’alçar d’hora. La va tornar a tancar ràpidament. Va estirar el llençol i el va sentir al llarg de la seua pell nua, suau i acollidor. Va estirar les cames i va sentir el plaer de la fresca que entrava pels peus. L’entretemps tenia aquestes contradiccions tèrmiques: de la mateixa manera que hom podia agrair la calentor al cos, fruïa de la fresca als peus.

      Les primeres notes del preludi de la suite per a violoncel número 1 en Sol Major de Bach el van fer prendre consciència que era hora d’alçar-se. La Mar interpretava aquella peça que tant li agradava. Devia ser relativament tard: feia olor de café. Es va alçar, va ficar els peus a les sandàlies i va anar al bany que hi havia a tocar de l’habitació per rentar-se la cara. Les notes el van portar a l’andana, on la Mar tenia instal·lada la cambra d’estudi i ell hi tenia el despatx. En aquella andana on feia anys els iaios guardaven l’oli i penjaven els melons de tot l’any. L’andana en la que ell encara podia sentir aquella olor de l’oli vell, tot i que ja feia anys que no n’hi havia. En arribar als darrers graons va poder veure la seua esquena nua, blanca i ben recta, el pèl que onejava avall dels muscles, les natges contra la cadira. El braç dret es movia harmoniosament, el braç esquerre ho feia amb suavitat. L’espill de la paret oposada reflectia la mirada concentrada de la intèrpret sobre el faristol... I un pit. Va pujar un graó més per buscar-li el reflex de les cuixes, d’allò que deixava observar l’instrument.

     Amb la llum tan neta que entrava per la finestra, va pensar que seria millor tindre a mà una càmera. Va baixar l’escala per agafar-la i tornar al mateix lloc ben ràpidament. Va fer unes poques fotos i va començar a gravar. Va decidir apropar-se lentament, la càmera i l’erecció precedint-lo. Quan ella se’n va adonar, va esbossar un somriure i va seguir tocant. Ell es va apropar i quan va ser ben a prop va enfocar la imatge de l’espill mentre amb la mà lliure apartava el cabell onejant cap a un costat i va fer una besada al coll blanc i llarg. En el moment del contacte dels llavis amb el coll, la qualitat de la interpretació es va ressentir una miqueta. El rostre de la Mar reflectia eixa llum que apareix a la cara d’una dona que se sent observada i admirada, allà on fins i tot la modèstia més impenetrable deixa endevinar un fil de satisfacció. Només quan ell la mirava nua i s’excitava de manera evident podia observar eixe fals rubor, eixe mig somriure als ulls més que als llavis.

     Després va passar a un costat i va seguir filmant l’escena, ara de costat, ara de front. Ella tocava i somreia, mirant-li l’erecció de reüll. Quan ell es va cansar de la càmera, la va deixar damunt l’escriptori, gravant. Va baixar i es va servir un café. Va pujar novament l’escala, mentre ja sonava la segona dansa de la suite: la courante. Aquesta part, més ràpida, forçava una tremolor suau en els pits de la Mar. Va agafar una cadira i va seure darrere d’ella, a certa distància, des d’on podia observar el reflex de l’espill i tenia bona visió de les natges. L’excitava molt veure les natges de la Mar nues damunt d’una cadira. Va fer un parell de glops al café, mentre li venia al cap que la seua vida sexual havia començat precisament en aquella andana feia més de vint anys, quan hi va trobar unes revistes de l’oncle en una caixa, sota un munt de revistes d’actualitat política dels anys vuitanta. El record li arribava amb l’olor de l’oli i una sensació de tibiesa a la pell.

     En tornar al present, es va proposar observar-la amb calma, des dels peus fins al cap. Com una xiqueta una mica neguitosa, tenia els peus recolzats a terra per la part externa, amb les plantes pràcticament mirant-se, les cames blanques, les cuixes obertes per encabir l’instrument, el pit que es veia amb el mugró com únic element acolorit. Va començar a masturbar-se, ara mirant-la, ara tancant els ulls i escoltant aquell so meravellós que venia d’aquells dits llargs i blancs que culminaven aquells braços plens de múltiples i innombrables pigues rogenques, aquells muscles fins, aquell coll proporcionat, aquella cara dolça, aquell cos que tant s’estimava, aquelles cuixes obertes, aquell sexe humit que imaginava.

   Va arribar la sarabande, més lenta. Ell seguia escoltant i tocant-se. Ella el mirava de tant en tant, quan podia apartar un segon la cara del paper que ja pràcticament coneixia de memòria. Impacient, es va plantar i va tornar a ubicar-se darrere la cadira de la violoncel·lista. Ara va acompanyar les besades al coll d’un moviment de les mans pels muscles, l’esquena, les costelles i els pits. El so de la Mar deixava de ser òptim per moments, però ara no importava gens. Mentre ella mal acabava la sarabande, ell es va agenollar davant seu, implorant-li pas. La Mar va deixar, suaument, el violoncel a terra, rendida. Ell va ocupar el lloc de l’instrument; els Menuets i la Gigue de l’obra quedaven postergats.

   De genolls, va tastar el gust del mar. Thalassa, va dir entre dents, usant la paraula grega amb què li agradava nomenar-la. Thalassa. Els dits de la Mar recorrien els seus cabells, els llavis entreoberts, els ulls tancats, escalfada pel solet del matí i per la llengua de Vicent, que recorria tota aquella zona humida, tractant d’aturar la inundació que li queia a sobre. Aleshores el mar es va obrir i la llengua hi va entrar fins on va poder sense perill d’ofegar-se. De tant en tant eixia a la superfície per agafar aire i s’hi tornava a capbussar. Mar només va poder demanar ajuda mentre se li emboiregava l’enteniment. La llengua es va retirar i l’ajuda va arribar de seguida: La penetració va ser suau, com el sol que escalfava l’esquena de Vicent i les galtes de Mar, i la flaire de la flor de taronger que cobria el país.