En acabant de sopar, vaig eixir a la terrassa
a fer un cigarret i un plis-plai (combinació de cafè-licor i cola molt popular
a les comarques centrals del País Valencià). A la fresca, sense grans
pretensions. A la finca d’enfront, la vivenda que em queda més a prop mostrava
la llum encesa i les persianes tirades, però no del tot. Estaven en aquesta
posició en què els petits foradets et permeten percebre i interpretar imatges a
contrallum. Un moviment a l’altra banda de la persiana va captar el meu
interès. Hi vaig centrar la mirada fins que vaig poder donar una miqueta de
sentit al que veia. Hi havia un cos plantat, de cara a mi, tot i que una
cortina enganxada parava a l’alçada justa per tapar-li el cap. Així que jo veia
un tors nu. El color carnós que podia arribar a intuir amb la llum directa així
m’ho confirmava. Però el cos estava pràcticament quiet. El moviment que havia
captat la meua atenció venia de l’alçada de la seua pelvis, i mostrava tons
rogencs. Vaig recordar que junt a la finestra, quan no estava la persiana
tirada, es veia una cadira, a més que la veïna tenia el pèl tintat de roig. Amb
les peces del trencaclosques al cap i el got a la mà, la imatge se’m va fer ben
clara: La veïna estava asseguda a la cadira i movia el cap a l’alçada de la
pelvis del seu home. Des del moment en què vaig decodificar la imatge
codificada per la persiana vaig poder seguir sense molts problemes els
moviments del cap d’ella avant i arrere, avall i amunt mentre, efectivament, li
la mamava a l’home. Ell movia el cos de manera imperceptible, però ella movia
el cap amb certa celeritat. Un moment després vaig entendre una alçada de
cap i un moviment lateral animat com una sacsada del piu amb les mamelles.
Després es va tornar a ficar a la feina oral, avant i arrere. Vaig gaudir molt el
plis-plai. Uns instants després, van allunyar l’escenari de l’acció de la
finestra i ja no em va ser senzill de seguir. Només vaig poder imaginar que la
mamada havia finalitzat quan vaig vore passar els dos cossos com dues ombres a
l’altra banda de la persiana pocs minuts després.
Vaig entrar a casa, em vaig servir un altre got i vaig tornar
a eixir. Allò havia acabat, però no sabia que més em podria deparar el
paisatge.
Hi ha un pis en una finca una miqueta
més llunyana on sempre s’hi veu el contorn d’un home sense rostre llegint a la
llum exterior de la seua terrassa, o a la llum interior d’una làmpada cònica
verda. Les parets estan nues de tota decoració i els finestrons exteriors són
de fusta blanca amb llistons paral·lels i formant un lleuger angle amb la vertical.
Tot això sumat a la làmpada li dóna a la imatge una mena d’aparença insular,
colonial, llunyana. Com si aquest home no visquera en el mateix món que la
resta dels veïns que l’envolten. Com si es tractara d’un individu que
s’alimenta de la lectura i no té cap mena de relació amb el món. Evidentment,
aquesta escena no dóna cap esperança d’interès sexual. Però eixa nit es van
combinar totes les ínfimes possibilitats i, en acabar la mamada del veïnat
habitualment sexual, o sexualment habitual, la làmpada cònica verda es va
deixar veure lluint en obrir-se els finestrons de fusta. Però no hi havia un
home i un llibre. El contorn de l’home, prim i alt, va sorgir acompanyat d’un
contorn més petit, mostrant una melena curta, i el contorn més petit va
allargar dos braços cap al coll d’ell i es van fondre en una besada de
pel·lícula. Corregisc, millor. Ni la besada de Clarck Gable i Grace Kelly en Mogambo
la podia superar. Potser és la millor escena de bes que haja vist mai. A
contrallum. No sabia ni quina cara feien els actors, però em vaig quedar
completament paralitzat. Després d’aquesta llarga besada, ella li va soltar el
coll i va desaparéixer de la meua visió. Ell, igual que havia obert els
finestrons per mostrar al món la magnífica escena, els va tancar. I la va
seguir. En eixe moment vaig recuperar la consciència i vaig sentir una gran
emoció imaginant el que podia estar ocorrent a l’altra banda d’aquelles fustes
i, per altra banda, que el lector solitari havia trobat companya. Potser ara ja
no llegirà tant, però també mereixia un descans. Mentre feia un nou glop de
plis-plai vaig somriure pensant que aquesta manera de besar la devia haver
après en alguna d’aquelles llargues i solitàries lectures. I també es corbaren
els meus llavis mentre imaginava un castell de focs d’artifici per celebrar que
aquest home que llig també estima, i també folla.
Una estona més tard vaig tornar a eixir a la terrassa, aquesta vegada
sense got. Els dos amants recents mostraven un cap amb la melena ben retallada
i un altre cap i part del cos corresponent per sobre de la barana de la
terrassa. Semblava que xerraven asseguts. Els caps s’apropaven i es separaven
per moments. Fins que, després d’un instant en què vaig perdre el fil, vaig
trobar el cap d’ella pegat al d’ell i en vaig percebre un clar moviment
oscil·latori vertical. Més focs d'artifici. I masclets. Vaig cridar l’Empar, i arrecerats
en la foscor, li vaig explicar tot el que havia vist i li vaig assenyalar la
prova irrefutable en el moviment d’aquella ombra de cabell ben definit.
L’Empar es va ajupir per trobar el meu piu ben dur i, amagada baix la barana de pedra, va començar a llepar. Com que ja estava ben calent, tan aviat com la seua llengua se'm va posar pels testicles, li vaig demanar que s'aturara. La vaig plantar i em vaig ajupir jo a treballar una miqueta el seu clítoris amb llengua i dits. Ho vam fer allí mateix, a la nostra
terrassa, com altres vegades, però aquesta vegada per celebrar l’acte sexual
del veí erudit i la seua ben trobada companya. L'Empar gaudia d’allò més,
recolzada a la barana, mentre jo la penetrava des de darrere i els dos observàvem
aquelles ombres, que s'acceleraven gradualment. Les gotes blanques que vaig vessar van caure a terra
després d’una estona de gemecs ofegats i tremolors de cames. Les ombres s’havien
aturat i s’havien fos en una sola.
bon relat, i és com hauria de ser... amor i sexe poques coses més bones hi ha i ens queden per gaudir de la vida i dels instints
ResponEliminasalutacions des d'una terrassa de mataró, ara mateix més tranquil.la que la teva... ;-)
Gràcies Joan. Tens tota la raó. Cal gaudir i cercar les maneres de gaudir. Cada dia.
ResponEliminaLes terrasses s'animen soles. Només cal tenir paciència... ;)